Don Carlos (Verdi)

Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.

Don Carlos

Portada del llibret de Don Carlos
Forma musical	òpera
Compositor	Giuseppe Verdi
Llibretista	Joseph Méry i Camille du Locle
Llengua del terme, de l'obra o del nom	francès i italià
Basat en	Dom Karlos, Infant von Spanien de Friedrich von Schiller (1805) (Friedrich von Schiller )
Creació	1865 i 1867
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Grand opéra
Parts	cinc
Durada	3,5 hores i 3 hores
Personatges	Felip II, rei d'Espanya (baix) Don Carlos, infant d'Espanya (tenor) Rodrigo, marquès de Posa (baríton) El Gran Inquisidor (baix) Carles V (baix) Isabel de Valois (soprano) La princesa d'Éboli, la seua dama d'honor (mezzosoprano) Thibault, patge d'Isabel de Valois (soprano) La comtessa d'Aremberg (paper mut) El Comte de Lerma (tenor) Un herlad reial (tenor) Une veu del cel (soprano) Diputats flamencs (baixos) Inquisidors (baixos)
Estrena
Estrena	11 de març de 1867
Escenari	Opéra Le Peletier de París,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	27 de gener de 1870 (en italià) (estrena a Espanya) 27 de gener de 2007 (en francès) (estrena a Espanya)

Don Carlos, en la versió francesa, o Don Carlo, en la versió italiana, és un grand opéra en cinc actes de Giuseppe Verdi, sobre un llibret de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de Friedrich von Schiller (escrit l'any 1805). Va ser estrenada l'11 de març de 1867 a l'òpera Le Peletier de París, coneguda aleshores com a Académie impériale de musique.

L'òpera de París, per donar major solemnitat a l'Exposició Universal de 1867, va decidir encarregar una nova òpera a Verdi, una vegada que Meyerbeer, el compositor operístic francès per excel·lència, havia mort el 1864. Verdi aportà al model que exigia París una nova i profunda dimensió amb la seva gran personalitat i intuïció dramàtica. Així, Don Carlos és potser la darrera obra mestra de la grand opéra francesa, ja en el moment del seu crepuscle.

Una estrena a París significava cinc actes i l'inevitable ballet, el que donava com a resultat una enorme durada que s'havia d'adaptar, a més, a qüestions tan banals com els horaris dels últims trens de rodalia, per la qual cosa Verdi va haver de retallar algunes escenes. Verdi va tornar a trobar-se amb l'obstacle dels horaris nocturns quan anys més tard va decidir emprendre la transformació del Don Carlos francès al Don Carlo italià. En una carta del 3 de desembre de 1882 escrivia al seu amic Giuseppe Piroli:

Redueixo a quatre actes el Don Carlo per a Viena. En aquesta ciutat, sabeu que a les deu de la nit els porters tanquen la porta principal de les cases i en aquesta hora tots mengen i beuen cervesa i pastissos. En conseqüència, el teatre, és a dir, l'espectacle ha d'haver acabat per a aquestes hores.

Encara que el protagonista és un tenor, Verdi va compondre aquesta obra principalment per a veus masculines greus, tres baixos i un baríton.

L'acció transcorre a Espanya, durant la segona meitat del segle xvi, en el regnat de Felip II, excepte el primer acte de la versió de cinc actes, que transcorre al bosc de Fontainebleau, prop de París. Les relacions del rei i el seu fill Carles, mort empresonat, introdueix els suposats amors entre Carles i Isabel de Valois, muller de Felip II, i crea les figures de Rodrigo de Posa, l'amic de Carles i valedor dels drets dels Països Baixos, i la princesa d'Éboli, personatge real que aquí té un paper conspirador, i també l'inquietant personatge del Gran Inquisidor. Felip II és la figura central, molt complexa, que desconfia del seu fill, que estima la seva jove esposa però sense sentir-se estimat, que sent afecte i admiració per la noble figura de Posa malgrat les seves discrepàncies polítiques.

L'empremta de Schiller es manifesta també en la psicologia dels altres personatges, subratllada amb eficàcia i dramatisme per la música verdiana, igual que amb els grans temes que s'hi plantegen: el cant a la llibertat, a l'amistat i a l'amor, les tensions entre la vida pública i la privada o entre l'Església i l'Estat, el poder i la revolta, la passió i la gelosia, l'idealisme i la traïció, la religió i el fanatisme, la tirania i la llibertat dels pobles. La condició de grand opéra dona lloc, a més, a brillants escenes col·lectives, com la del cruel acte de fe davant de tot el poble i els diputats flamencs.